Un’iscòmbre de incantu
Presentazione a cura di A. Deplano
2004, Edizioni Frorias
Moffet lena-lena sa ‘oche de Angheleddu. Paret beninde – a piùtu a piùtu – da innedda, coment’e essinde da-e zassos de iscuriòre, affatzande.si a su lucòre de una die noa.
Frimma, in s’intònu de su pesadòre, s’istérrida pòrrit su puntu.
No fàddin Zuannantoni e Gavine, leànde.lu a frobidùra.
Attìnat Zuanni chin sa mesu-‘oche e frorit e ghìat s’attònu.
Est sa tèmpera zusta.
Sa muta est bona gasi ettottu.
Derèttu sas boches fachen cussertu.
Cuncòrdas màrcan su tertzu e sos sinnos son nòdidos a sos silanesos comente a sos istranzos.
Su trattu ‘e Angheleddu s’affinat. S’ammaùstit in su sentìdu de sas cambas de sas grobes, a boche ‘e notte, illestrande e asseriande, po intregare àlinu ‘e vida e po istrinare brios a sas allegas in ballos e in muttos.
Sos corfos chi addìbat a sas paraulas in su cànticu son che sinzàle de s’andèra ‘e sizìre po Zuannantoni, Gavine e Zuanni.
Est arte chi prospettat balentìa, s’andànta ‘e su cànticu: connoschèssia da-e s’impàru, abilidade in s’imprèu.
In cussas filàdas sas boches de su tenore curren che caddu chene brìllia e sa tratta ‘e s’una si ‘estit a pare chin s’arrastu ‘e s’àttera fraicànde un’impredàdu ‘e sonos, a preda téssia.
Che una camminèra antica chi falat e àntiat, dat in piànu e pìtzicat a artu, ghettat a puntinzòsso e attrempat a puntinsùsu, iscàssat, tròcchet e torrat a bortare. Colànde in zassos semper differentes, nòdidos mancari mai bistos.
Gasi ettottu nos zuchet sa sustassia de sas paraulas in sas cantzones de Paule Pillonca : a medìre sas làcanas tra òmine e hombre.
Indìttat s’assempru ‘e sos fàcheres de sa pessone chi lassat adròmu e lùmen in sa retentiva. Cantat sas fatèrzas de s’hombre chi colat che umbra e che ruet in s’istrùmpu ‘e s’irmènticu: chene dare indìssiu ‘e sa pessone.
A chie ascurtat, at a ghettare assimìzos a sos chi connoschet: sa cucuzàntzia no cùat s’arrampìu de sa zente o de sas cussorzas. Narziseddu e Cabecòa s’inzertan chene duda si si connoschet su suspu e si s’orica est posta a su die po die.
Cando, imbetzes, s’allega torrat làdina, si carculat sa galanìa de su sestu ‘e sa poesia: cunzan e torran sas cambas, su ruìnzu ‘e sos pes no at farta peruna, sèen déchidos sos assimizos e s’istérrida est tunda e tùda che a sa torràda.
Un’iscòmbre de incantu veritabile po chie ischit a appretzare custu tenore de balìa e a ascurtare sa boche ‘e su poeta: a bortas lévia po iscansare sas laras, àtteras medìa, che in sa derràma de sa vida.